dilluns, 6 de maig del 2013

El planter... plantant


Hola Juganíbals, aquesta entrada la fem dedicant unes ratlles a la nostra canalla.

Què ha de fer un nen petit de 8 o 9 anyets un diumenge a la tarda... està molt clar, jugar a la consola o amb els seus pokemons. Però els nostres petits no, els nostres es trobaven en un pati ple de sorra, i és clar, no van perdre l'oportunitat. Van aprofitar l'avinentesa per... plantar llavors. Van agafar la seva cadira, van posar-se al voltant d'una taula (mentre els seus grans la feien petar i recollien les restes d'un gran dia), i van donar una pallissa a altres jugadors (que en alguns casos fins i tot triplicaven la seva edat) en una partida de Bohnanza (i després fins i tot amb una expansió, que no s'estan de res els nois!!)


Com ja veieu, la gent no en té prou amb un Juganíbals al mes. En aquesta partida no només vam recollir mongetes... vam plantar llavors de futur.

Fam de jugar... JUGANÍBALS

Qui va dir que el Mus era difícil???



Un bon costum... és un bon costum, i sí és tan bo com el pastís que va fer la Cristina de plàtan, maduixa i pasta fullada (amb U malpensats!) molt millor. Així que tan bon punt vam haver endrapat i omplert la panxa, vam pujar a la Ludoteca.


Hi va haver un grup, però, que no va deixar de veure menjar: és que quan la Paula es posa el barret de cuinera no hi ha qui la pari! Així ho va demostrar jugant al Mamma Mía, un joc que va fer-nos la boca aigua amb la seva varietat de pizzes, tot i que cal dir que si no feies els càlculs correctes ja podies donar voltes a la massa, que no aconseguiries pas enfornar la teva pizza i després corries risc de morir-te de gana. I potser per manca d’un xampinyó, un tros de pinya o pepperoni, la Lina i la Núria van adonar-se que la cosa no era tan senzilla i van empatitzar una mica més amb treballadors del Telepizza o Pizza Hut (botiga de shawarmes del carrer Xile, no ens tingueu en compte que fem propaganda a cadenes de menjar ràpid que no són la vostra, l’únic objectiu és purament entretenir i no pas cap altra activitat lucrativa o bé que pugui perjudicar el flux de clientela els divendres a la nit al vostre establiment). La Berta i el Ricard, com sempre, sense perdre el seu somriure que tant ens agrada a la resta, feien memòria dels ingredients sense gaire èxit.


Mentrestant, un nombrós grup jugava al Diamantes. Poseu-vos a la pell de miners al Far West, aventurers o exploradors amb un fuet propi d’Indiana Jones, endinsant-vos en una cova que et pot dur fàcilment del plaer (enduen-te quantitats enormes de diamants) a la desgràcia (caient en tots els paranys que es troben a la mina, que ja poden ser escorpins, gasos tòxics, pedres que cauen...). De qualsevol de les maneres, ni l’experiència de la Mariona, ni la joventut del Manel (acompanyat pel seu germà Javi), ni els representants del nostre excursionista Esplai (la Maria i l’Albert), ni el calculador Xavi... varen eclipsar una de les presentacions més agradables de la nit, estem parlant d’un nou company de camí lúdic... és a dir de l’”Àlex i Cristina” (i no estem parlant del mític grup musical), més ben dit de l’Àlex, que a la Cris ja la tenim coneguda, alguns des de fa... UFFFFF


Ara explicarem la història d’una parella que van declarar el seu amor entregant-se mútuament llegums i fruits. Bé, no hi ha massa cosa més a explicar, quan l’una passava fam (sí, tots pensàveu en la Cris, ho sabem) l’altre (l’Àlex) li regalava un gra de cacau i quan les collites havien estat dolentes per a l’Àlex, la Cris li feia un obsequi de dos o tres grans de cafè. Qui guanyava? Qui perdia? L’amor va triomfar realment. Tenim fotografies que demostren que entre la Quima i el Raimon els llaços de l’amor es van fer més forts (aquesta vegada sembla que no hi ha hagut sofà).



Alhora que es succeïen aquestes trepidants efusions de sentiments, el Javi E. i la Mariona es disputaven el primer lloc com a pagesets de la contrada de l’Ateneu. Cal dir que d’altres aprofitaven per fer una clapadeta i uns tercers es dedicaven a fer-li fotos amb el mòbil.


Però l’emocionant partida de mus que es duia a terme unes taules enllà, feia posar els pèls de punta (i encara sort que hi havía Juganíbals dels més esbojarradament reflexius). La Laura no va poder suportar tanta pressió i va haver d’abandonar la partida. No és gens fàcil entendre les mecàniques del joc i menys encara en una nit, però ella i l’Ana, van mirar de posar-li ben difícil al Pau i al Nacho per guanyar-les i van procurar vèncer a totes les rondes (que si una “envidiava”, que si l'altra feia un “orgasme”, i els altres corregint-les... “que es diu envidar”, “que no es fa un orgasme, es fa un órdago”... ja us ho podeu imaginar)


Finalment vàrem tenir temps de fer sortir a taula un altre dels nostres clàssics, el “Time’s Up”, i amb aquest joc, va aparèixer del no res en Pol, una altra nova adquisició que tots estem desitjant conèixer, ja que sembla que s’ho va passar molt bé! Però compte, que diuen que és de Cau, i aquests sempre van en grup… Hi podria haver un futur pique d’Esplai versus Cau? Estem a l’expectativa.



Fam de jugar... JUGANÍBALS

diumenge, 7 d’abril del 2013

Fam de pastissos i fam… de jugar!


Quan les cartes que es reparteixen són iguals… tot plegat sembla una conspiració! I qui ho dubti, que li digui a la Cristina, que aquell divendres s’estrenava al juganíbals i de la millor de les maneres: portant un pastís recobert de nata per celebrar el seu aniversari, de la mateixa manera que va fer la Tati, amb la diferència que el seu era de formatge (és a dir, abans de començar, ja estàvem mirant qui era la millor jugant “als pastissets”). Com ens vam afartar de cantar l’Aniversari feliç a ple pulmó! (Per cert, com desafinaven alguns, algun dia hauríem de fer que el grup de la coral vingués a fer una interdisciplinar).


Sort que ens vam resignar a la versió en català i no vam cantar el “Happy Birthday” amb el típic accent anglés proficiency level dels playing-cannibal’s o el mateix Lucca s’hagués rigut de nosaltres! I és que si haguéssim de parlar de països de parla anglesa, citar Gran Bretanya ens quedaria petita, sobretot per les aventureres Clara, Berta, Eli, Eva i Tati que van donar-ho tot en la colonització ferrovial d’Amèrica: es van posar a la pell de quatre empresàries del ferrocarril i van establir grans rutes comercials que anaven des de Boston a Mississipí i de Los Ángeles a Nova York. En això consistia el gran joc ¡Aventureros al tren! I no cal dir que com tot bon empresari, d’escrúpols pocs, doncs no dubtaven en fer-se la punyeta les unes a les altres tan bon punt en tenien l’oportunitat i les cartes adequades per fer-ho. Al final, el resultat va ser un taulell ple de vagons de colors, com podeu veure en la fotografia.


Diuen que els jocs de taula no fan suar, però hem comprovat que això és mentida, que els hi diguin sinó a aquells que van jugar al Bohnanza, que van haver de llaurar la terra amb les seves pròpies mans i arriscar-se a invertir en llavors i nous camps… Com suaven el Carles, la Cristina i el Ricard quan s’havien de quedar unes llegums poc productives del número 6 (diguem-ne faves) o bé quan per força havien de vendre tot un camp de llegums del número 18 (que eren els chilis) per UN o potser CAP duro. Quin fart de veure pèsols es va fer el Manel!



La que també feia de grangera i pagesa era la Mariona quan jugava al Carcasonne, tot i que el Xavi E. també li feia la guitza posant assaltadors de camins i monjos mentres el Javi H. optava per una estratègia de construcció de ciutats. Cal dir que va ser ell qui va guanyar i va acabar sent el gran senyor feudal d’aquelles terres d’Occitània.


Quan ja semblava que la nit s’anava a acomiadar de nosaltres per saludar a les merescudes vacances, va apareixer a taula un darrer plat... la Resistencia, un gran clàssic del juganíbals. Això sí: ens superem en les manipulacions, cada cop de millor qualitat, més plenes d’enganyifes, més traidores, més vils, més cruels… (se’ns acaben fins i tot els adjectius per descriure-ho!)


I ara ja sí que tot estava acabat, ens acomiadaríem i fins un parell de setmanes... però no... varen arribar els reforços: el Raimon i la Quima (ja sabeu com és aquest jovent, arriba a les tantes de la nit per estirar-la fins que puguin). A més portaven un acompanyament, una de les descobertes de la nit (i no ens referim al BANG!) ens referim a un altre nouvingut, i a més expert en BANG!... parlem del Roger que de ben segur ens donarà… “joc” si és que la Clara el deixa tornar a venir. Estem començant a preocupar-nos per un petit detall, ho expliquem de seguida: si juguem al lupus in tabula... guanyen els llops. Si juguem a la Resistencia... guanyen els traïdors. Si juguem al meuterer... guanyen els amotinats. Si juguem a los hombres lobo de Castronegro... tornen a guanyar els llops. Veient el panorama, la partida de BANG! la van guanyar, com no podia ser d’altra manera, els malfactors (bandolers, forajidos, bandidus, facinerosos, o com preferiu anomenar-los)


Del que encara no hem parlat és del Mamadu, que ja va ensenyar-nos el seu poder de convicció quan demanàvem els shawarmes i durums (sin picante, pita, mixto…) i explicava a l’home que ens els va preparar què era el juganíbals. Però on sí que va haver de demostrar que sabia manegar-se-les alhora de debatre, negociar i potser una mica engatussar als contrincants (quina taula de joc, quin quartet!!!), va ser als Colonos de Catán. Tot i això, l’Albert i el Gabi en cap moment li ho van posar fàcil, aferrant-se ben fort a les seves ovelles, roques, fustes maons i palles (oju! Palles i no paies). El que sí que va deixar clar que era l’expert era el Martí que va apallissar-los a tots, però cal dir que era ell qui explicava el joc i és possible que ometés informació… però no farem judicis si ens manquen proves, creiem en la presumpció d’innocència i el joc net.


Ja han passat dues setmanes des del juganíbals i el Javi diu que el Manel li pregunta cada dia quan serà el proper, però no estem segurs que pugui tornar, el seu pare no semble gaire content amb l’hora de tornada (estem segurs que la Quima i el Raimon faran de bons tiets i el convenceran). També cal esmentar que hi ha hagut dues fugitives que preferien el “tapeo” (la fiesta del colesterol). No direm els seus noms, només les inicials… L.F. i A.T. , amb una còmplice que encara no s’ha presentat per aquí, E.R. Vosaltres mateixes, ahí vuestra conciencia sus corroa


Comenceu a fer règim, per venir amb gana al proper juganíbals! (Això del règim no és pels pastissos sinó un senzill joc de paraules que esperem que hagueu entès, eh?)



Fam de jugar... JUGANÍBALS

dilluns, 18 de març del 2013

S'apropa la cinquena

Fem aquesta "entradeta" a petició popular; és a dir, hi ha gent que ens ha dit que recordéssim que aquesta setmana hi ha trobada dels caníbals dels jocs.

Aprofitant l' avinentesa, aclarirem un parell de punts, "a saber":

1.- Recordem que aquesta setmana, el divendres dia 22, sobre les 21h farem el ja tradicional sopar de carmanyola (a veure si aquest cop podem arribar a jugar abans de les 22h, jeje). Així, creiem que queda contestat el comentari d'un "anònim" (a veure si poseu els noms!!, que no sabem amb qui parlem...).

2.- Parlant d'"anònims"... tenim un altre comentari d'una persona a l'entrada "TERCER ASSALT"... el problema és que no sabem qui ets, i tampoc sabem a què et refereixes quan ens dius (i cito textualment)

"eeeeeeeeeeeee alguna resposta a la meva proposta??? encara que sigui negativa....je je je"

Si pots especificar una miqueta ens faries un favor, que no sabem a què et refereixes (de fet, que sàpigues que estem oberts a donar negatives a l'engròs, o sigui que aclareix la situació!) En cas que sigui per trobar cangur per a la Martina, el senyor "J" segur que s'ofereix voluntari, tant si va vestida d'elefant, com si no....

3.- Per cert, en principi tothom que hagi participat alguna vegada hauria de rebre els mails informatius sobre les sessions de Juganíbals, en cas que no sigui així reviseu el vostre correu brossa o feu-nos saber que no ho esteu rebent.

Creiem que no ens deixem res!

Moltes gràcies a tots, en aquest cas, molt especialment als que animeu aquest blog.

Gràcies per jugar

Fam de jugar... JUGANÍBALS


dimecres, 6 de març del 2013

Crónica del Juganíbals d'estar per casa




Ja hem passat el primer “Juganíbals d’estar per casa”, és a dir, la primera trobada on la gent porta jocs de casa seva per ensenyar als altres a jugar. I hem superat la prova amb nota. Al menú del dia van aparèixer plats com el Kuhhandel, Els colonos de Catán, el Time’s up... i d’altres que no van sortir a taula i que queden preparats per a la propera trobada d’estar per casa. Que no se’ns oblidi agrair a la gent que va aportar els seus jocs perquè en gaudíssim la resta i ens referim a l’Estel, el Raimon i la Quima, la Tati i el Gabi, l’Ana i la Laura (sense vosaltres i el vostre ajut no hauria estat el mateix).


Només per aquest fet aquesta trobada ja no seria com les altres. Però si volem més motius per catalogar aquest Juganíbals d’inusual, aquí en teniu una colla! Era dissabte, de dia, estàvem digerint un plat de paella i maduixes amb nata, jugava el Barça i la diferència d’edat entre el més petit i el més gran superava amb escreix els 40!


L’Ana va demostrar que és una experta en l’art de la maquinació, i és que va haver de fer mans i mànigues per poder acabar arrasant a un joc al qual s’acabava d’iniciar. Us assegurem que ni l’Eli, que no semblava aclarir-se amb els bitllets de 0 euros alemanys (sí, sí, 0€ ALEMANYS, que fins i tot als jocs arriba l’urpa de la Merkel...), ni la Tati, que posava nerviós el Luca només per treure’s a les rates de sobre, ni el Miquel Muñoz que acomulava bitllets de 500, ni cap dels altres... van poder plantar cara a l’Ana, que finalment va acabar guanyant la partida FENT EL PORC, que diguem FENT DELS PORCS i les vaques el seu camí a la victòria. De fet, tenim una magnífica foto que il·lustra la seva victòria:




I és que el Kuhhandel ens va portar realment de bòlit. Tenim informacions privilegiades que hi ha almenys dues persones de la partida, que en arribar a casa seva van proposar als seus respectius marits que si “els hi feien un Kuhhandel??”. Això ja comença a semblar una trobada especial: “juganibalx”1


Alhora que alguns fèiem el ridícul pagant 560 € per una maleïda “oca”, a la taula del costat es desenvolupava una partida del que ja és un clàssic de les nostres trobades, parlem del Time’s up ( i aquest cop sembla ser que SÍ que es van respectar les normes establertes) on la Laura, el Raimon i la resta van acabar demostrant les seves arts amb el mim. Però potser el més sorprenent va ser l’aparició fugaç (mai millor dit) de la Berta i l’Estel (una d’elles fins i tot va deixar de banda els estudis), també el Javi i el Miquel que van arribar per fer-nos gaudir de la seva companyia encara que fos per poc temps .


Dos paràgrafs amunt parlàvem de vida en parella i jocs (que ja veieu que són un bon mètode per millorar la vida conjugal) i no volem perdre l’ocasió de demanar que algú ens informi d’on va dormir el Raimon el dissabte, que corre el rumor que el sofà de casa seva va tenir companyia tota la nit. I és que potser va trencar un dels vots sagrats del matrimoni en el moment que va suggerir a la Quima com a possible candidata per a ser linxada, en plena partida de “Los hombres lobo de Castronegro”. I que consti que no és l’única relació en perill, que tenim els nostres estimats Marc i Paula... bé, que hi ha traïcions de tot tipus. Fixeu-vos també en aquest petit detall: Mentre es jugava als llops, la Tati no va aparèixer, va esperar que acabés la partida per no tornar a tenir (hem arribat a la conclusió) problemes amb el Gabi. I el mateix es podria dir de l’Eva, que no va convidar al Mamadu després de la darrera vegada que van jugar.





Però és que aquestes petites incidències poden aparèixer allà on menys t’ho esperes, fins i tot en relacions laborals com la de les monitores de joves (Laura, Eva i Mariona) que varen estar gairebé tota la nit “conxorxades” (conxoquè?) i van patir tensos moments de dubtes, perquè per tal de guanyar, un llop amaga els seus ullals amb tots els estrategemes possibles!





I ja que parlem dels “Hombres lobo de Castronegro”, hauríem d’aconseguir que la Melina no insisteixi tant amb aquests tipus de jocs, que cada cop que ve, acabem jugant als llops fins que marxa. Així com també hauríem de fer quelcom amb el Pau que, sent tan bona gent i tenint cara de no haver trencat cap plat, ens acaba enganyant i es cruspeix mig poble sense que ningú se n’adoni (a veure si escarmentem, que cada vegada que és dolent, les passem magres i amb l’ai al cor).


Alhora que algú feia de “guitar hero” per imitar al BOSS, i d’altres cridaven “310 euros!!” per desfer-se d’una rata, els nous colonitzadors es debatien per veure qui es coronova com a millor negociador (que no és fàcil aconseguir or a canvi d'una mica de palla). En aquesta partida veritablement es veia sortir fum del cap dels participants, esperem que el Curro no hagi perdut massa cabells dissenyant un pla per guanyar, que el Gabi hagi après a jugar i li hagi agradat i que el Miquel pugui ensenyar a ca’ls Hernando com s’hi juga realment (que no s’inventin tant les normes!).





I finalment, volem acabar parlant del nostre jovent: hi ha previst algun acte de Juganíbals de caire infantil, però, ara per ara, la nostra canalla no té por de res, i s’atreveix a presentar-se a les trobades d’adults sense cap mena de respecte ni de miraments, plantant cara als més experts. Podem estar tranquils, tenim els Juganíbals de les properes dècades assegurats... Miquel H., Miquel M., Manel... sou el nostre futur. Per cert, Curro, has de reconèixer que el teu hereu et va fer una repassada (i encara sort que no el vas patir al kuhhandel).


Gràcies per jugar.


Fam de jugar... JUGANÍBALS

1 L’organització no es fa responsable de possibles extrapolacions dels jocs a d’altres moments quotidians i tan sols intenta vetllar per un joc responsable i apte per a tots els públics.




dijous, 21 de febrer del 2013

4a trobada: JUGANÍBALS "D'ESTAR PER CASA"


Ja tenim aquí la 4a Trobada; com sempre, intentarem que sigui especial.

El dia serà diferent (dissabte), l'hora no serà la de sempre (ho farem a mitja tarda)

Aquesta vegada els jocs els portareu vosaltres. De moment la gent ha proposat: 



"Sí, Señor Oscuro" és un divertidíssim joc de cartes en què els jugadors es posaran a la pell dels patètics i incompetents lacais del senyor del mal Rigor Mortis, a qui hauran d'explicar de forma satisfactòria, amb tot tipus d'esbojarrades excuses, per què han fracassat en la missió que els ha estat encomanada.

3 daus que poden convertir la teva vida en un infern. Just quan penses que has entès les regles del joc: ZAS! Ja ha canviat tot de nou. "Confusión" és un joc de daus que consisteix en llençar els 3 daus, observar ràpidament i no ser l'últim a decidir entre vermell, groc i blau. Però vermell és vermell, també si ho poses en lletres blaves? I per què en comptes de dir un color has d'aixecar els braços?

A "Time's Up!" el teu objectiu és senzill: hauràs de fer endevinar personatges famosos, reals o ficticis, als teus companys d'equip. Comença per descriure'ls sense anomenar-los. Després, fes que els endevinin amb només una paraula. I per acabar fes mímica. Però no perdis el temps, només tens 30 segons cada torn!

"Kuhhandel" és un joc de cartes de subhasta d'animals. Guanyaràs si inventes una nova manera d'enganyar.


Estem a l'espera que algú més s'animi a proposar algun joc que tingui per casa i li agradi compartir-lo amb tots nosaltres!!!

Gràcies per jugar.

Fam de jugar... JUGANÍBALS

divendres, 1 de febrer del 2013

3r assalt


Què hagués pensat qualsevol nen que hagués pujat a la ludoteca de l’ateneu i hagués vist als seus monitors i referents imitant a Tiger Woods, Labordeta o fins i tot a Belén Esteban? Això mentre d’altres cridaven:Taymes App! (Com podria ser el cas de l’english de l’Ana) o bé Times Up! (segons el correcte anglès canadenc de la Laura). Fos com fos allò semblava un autèntic girigall.
Però és que no estava pas prohibit que després de centre obert, joves, esplai, i altres activitats amb les que havíem anat acumulant tensió al llarg de la setmana, ens reuníssim per fer una partida (i potser més d’una) a jocs al·lucinants com la Resistencia (finalment no varem estrenar l’expansió “La trama se complica”, ens ho devem per un altre dia), el Carcassonne o el mateix Times Up! (aquesta vegada el de color groc, però ja tenim preparat el de color blau... que hi ha massa gent que té a casa el groc i s’estudia les cartes abans de venir).

Imagineu la cara de l’Eli intentant dissimular que era de l’equip dels bons, enganyant fins i tot al Ricard i conxorxant-se amb la Berta i el Javi. Entregats tots en poder descobrir qui ens l’estava jugant i volia boicotejar les missions a l’exterior de la nau, vam aconseguir fins i tot oblidar-nos de les riallades que feien els onze del Times Up! quan el Nacho definia a Albert Sánchez Dragó o l’Albert representava amb mímica a Manuela… Malasaña. La cosa és que els que sí realment estaven concentrats, eren els que jugaven al carcassonne, que a dia d’avui encara dubtem que el Martí expliqués bé el joc al Gabi, que amb tants lladres, pagesos i soldats, les ciutats semblaven seguir el model de corrupció capitalista actual, tot i que traslladat a l’edat mitjana. Però la nit realment va esdevenir densa i complicada quan s’estava explicant el Meuterer a l’Albert, al Javi i al Ricard on els amotinaments s’encadenaven l’un darrere l’altre rere els sables, els diamants, els barrils de rom, els pegats de pirata i els cants dels gurmets a alta mar. Mentrestant a la taula del costat es va encetar una partida de Dixit, mentre els waterparty (guiño, guiño, Ana) marxaven al·legant la tancada del metro a les dues, els incondicionals de veritat començaven una darrera partida de Times Up! (un dels triomfadors de la nit, i que ben segur ens donarà moltes hores de riallades)

Només un darrer avís per aquells que no “van poder venir”… ja hi ha llista negra. L’única exempta de tot càrrec de consciència és la nostra estimada Núria (que et vagi bé per les Amèriques, et trobem a faltar!).

Gràcies per jugar.

Fam de jugar... JUGANÍBALS