diumenge, 7 d’abril del 2013

Fam de pastissos i fam… de jugar!


Quan les cartes que es reparteixen són iguals… tot plegat sembla una conspiració! I qui ho dubti, que li digui a la Cristina, que aquell divendres s’estrenava al juganíbals i de la millor de les maneres: portant un pastís recobert de nata per celebrar el seu aniversari, de la mateixa manera que va fer la Tati, amb la diferència que el seu era de formatge (és a dir, abans de començar, ja estàvem mirant qui era la millor jugant “als pastissets”). Com ens vam afartar de cantar l’Aniversari feliç a ple pulmó! (Per cert, com desafinaven alguns, algun dia hauríem de fer que el grup de la coral vingués a fer una interdisciplinar).


Sort que ens vam resignar a la versió en català i no vam cantar el “Happy Birthday” amb el típic accent anglés proficiency level dels playing-cannibal’s o el mateix Lucca s’hagués rigut de nosaltres! I és que si haguéssim de parlar de països de parla anglesa, citar Gran Bretanya ens quedaria petita, sobretot per les aventureres Clara, Berta, Eli, Eva i Tati que van donar-ho tot en la colonització ferrovial d’Amèrica: es van posar a la pell de quatre empresàries del ferrocarril i van establir grans rutes comercials que anaven des de Boston a Mississipí i de Los Ángeles a Nova York. En això consistia el gran joc ¡Aventureros al tren! I no cal dir que com tot bon empresari, d’escrúpols pocs, doncs no dubtaven en fer-se la punyeta les unes a les altres tan bon punt en tenien l’oportunitat i les cartes adequades per fer-ho. Al final, el resultat va ser un taulell ple de vagons de colors, com podeu veure en la fotografia.


Diuen que els jocs de taula no fan suar, però hem comprovat que això és mentida, que els hi diguin sinó a aquells que van jugar al Bohnanza, que van haver de llaurar la terra amb les seves pròpies mans i arriscar-se a invertir en llavors i nous camps… Com suaven el Carles, la Cristina i el Ricard quan s’havien de quedar unes llegums poc productives del número 6 (diguem-ne faves) o bé quan per força havien de vendre tot un camp de llegums del número 18 (que eren els chilis) per UN o potser CAP duro. Quin fart de veure pèsols es va fer el Manel!



La que també feia de grangera i pagesa era la Mariona quan jugava al Carcasonne, tot i que el Xavi E. també li feia la guitza posant assaltadors de camins i monjos mentres el Javi H. optava per una estratègia de construcció de ciutats. Cal dir que va ser ell qui va guanyar i va acabar sent el gran senyor feudal d’aquelles terres d’Occitània.


Quan ja semblava que la nit s’anava a acomiadar de nosaltres per saludar a les merescudes vacances, va apareixer a taula un darrer plat... la Resistencia, un gran clàssic del juganíbals. Això sí: ens superem en les manipulacions, cada cop de millor qualitat, més plenes d’enganyifes, més traidores, més vils, més cruels… (se’ns acaben fins i tot els adjectius per descriure-ho!)


I ara ja sí que tot estava acabat, ens acomiadaríem i fins un parell de setmanes... però no... varen arribar els reforços: el Raimon i la Quima (ja sabeu com és aquest jovent, arriba a les tantes de la nit per estirar-la fins que puguin). A més portaven un acompanyament, una de les descobertes de la nit (i no ens referim al BANG!) ens referim a un altre nouvingut, i a més expert en BANG!... parlem del Roger que de ben segur ens donarà… “joc” si és que la Clara el deixa tornar a venir. Estem començant a preocupar-nos per un petit detall, ho expliquem de seguida: si juguem al lupus in tabula... guanyen els llops. Si juguem a la Resistencia... guanyen els traïdors. Si juguem al meuterer... guanyen els amotinats. Si juguem a los hombres lobo de Castronegro... tornen a guanyar els llops. Veient el panorama, la partida de BANG! la van guanyar, com no podia ser d’altra manera, els malfactors (bandolers, forajidos, bandidus, facinerosos, o com preferiu anomenar-los)


Del que encara no hem parlat és del Mamadu, que ja va ensenyar-nos el seu poder de convicció quan demanàvem els shawarmes i durums (sin picante, pita, mixto…) i explicava a l’home que ens els va preparar què era el juganíbals. Però on sí que va haver de demostrar que sabia manegar-se-les alhora de debatre, negociar i potser una mica engatussar als contrincants (quina taula de joc, quin quartet!!!), va ser als Colonos de Catán. Tot i això, l’Albert i el Gabi en cap moment li ho van posar fàcil, aferrant-se ben fort a les seves ovelles, roques, fustes maons i palles (oju! Palles i no paies). El que sí que va deixar clar que era l’expert era el Martí que va apallissar-los a tots, però cal dir que era ell qui explicava el joc i és possible que ometés informació… però no farem judicis si ens manquen proves, creiem en la presumpció d’innocència i el joc net.


Ja han passat dues setmanes des del juganíbals i el Javi diu que el Manel li pregunta cada dia quan serà el proper, però no estem segurs que pugui tornar, el seu pare no semble gaire content amb l’hora de tornada (estem segurs que la Quima i el Raimon faran de bons tiets i el convenceran). També cal esmentar que hi ha hagut dues fugitives que preferien el “tapeo” (la fiesta del colesterol). No direm els seus noms, només les inicials… L.F. i A.T. , amb una còmplice que encara no s’ha presentat per aquí, E.R. Vosaltres mateixes, ahí vuestra conciencia sus corroa


Comenceu a fer règim, per venir amb gana al proper juganíbals! (Això del règim no és pels pastissos sinó un senzill joc de paraules que esperem que hagueu entès, eh?)



Fam de jugar... JUGANÍBALS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada